LLUÍS FONT MUNTÉ, L’AQUAREL.LA ORIGINAL I ORIGINÀRIA

Conec la pintura de Lluís Font Munté des del 1986, aproximadament, a ell el vaig conèixer uns mesos abans, ens va presentar el seu amic i també pintor, Joan Juncosa Roselló. En una primera impressió, el Lluís em va semblar una persona discreta, callada, molt allunyada del que són els estereotips del món de l’art, val a dir que a partir d’aquella primera exposició, vam començar a tenir una relació amical que s’incrementarà quan vaig anar a viure al seu poble, Mont-roig del Camp.

El Lluís Font Munté té una forta component genètica a la seva pintura. No en va, el seu pare fou Lluís Font Portal reconegut aquarel·lista desaparegut molt jove i en plenitud pictòrica. Això ha marcat i esperonat, d’alguna manera, la seva vida i la seva obra, però a més, Lluís Font Munté va nàixer en un lloc singular, Mont-roig del Camp, i això també ha marcat, i no poc, la seva vida i obra.

Sabem que existeixen llocs que, independentment dels seus propis atributs naturals, són contenidors de símbols espirituals, moltes vegades més importants i poderosos que el propi entorn físic. És per això que l’artista se sent atret de forma excloent, per determinat entorn o paisatge, per aquest territori, pels seus propis orígens, pels arcans, plens de signes i símbols de l’artista. Per això, si fem cas de les capacitats de la taumatúrgia, diríem que l’artista es troba, al llarg de la seva vida, en un lloc on  els mitòlegs i els antropòlegs, dirien que la força còsmica es concentra de manera especialment energètica, és aleshores quan es produeix el fenomen anomenat “hierofanies”, que és quan el sagrat es fa present, es manifesta en un arbre, en una pedra o en un indret.

Són molts els artistes que tenen un lloc determinat on el seu procés de creació es fa més intens, és el que vindria condicionat per allò que anomenem GENIUS LOCI (el geni del lloc), molts artistes al llarg dels segles han tingut el seu lloc amb geni, Paul Cézzane a la muntanya de Santa Victòria a l’Aix-en-Provence, Van Gog a Arles, Picasso a Horta de Sant Joan, Sorolla a Jávea, Miró a Mont-roig i com no, Lluís Font Munté també a Mont-roig.

Val a dir que Mont-roig sempre és a la seva obra, a la seva pintura és com un element viu, un detall, un arbre, els colors; la seva obra és un compendi del seu entorn, Mont-roig, coneixent la pintura de Lluís Font Munté, coneixerem Mont-roig i el seu entorn, gràcies a la seva memòria, que coneix i reconeix aquests paisatges que té prou recorreguts. Tanmateix la seva pintura ens deixa veure els espais, en els paisatges, oberts, somniadors, de vegades una mica romancers, però sempre ens crearan aquella atmosfera que ens dóna la visió surrealista que sentim quan bufa el Mestral, que sempre ens pertorbarà i ens produirà metamorfosis  quimèriques. És aquí on l’artista tracta de descobrir o, millor, redescobrir la màgia dels llums que acaronen l’herba submergida en l’aire ombrívol de la tarda, immenses taques de color en l’horitzó del cel, que conjuminarà amb la saviesa que li dóna l’ofici, verds intensos, grisos, tocs de groc, vermells que ens fan recordar la caiguda del sol per la Mola a l’estiu.

Lluís Font Munté ens mostra sempre la seva obra amb una gran transparència, que ens portarà des de l’alegria a la melangia, al somni oníric de la consciència, sempre trobem en els seus quadres, on sigui que miren, una espurna de pau, un batec de temps que fuig, l’escenografia d’un jardí, però sempre amb ofici, amb treball acumulat, amb experiència de vida, com una bafarada d’aire fresc reconfortant.

Deia Gabriel Celaya, que “no podem ser originals si no som originaris”, en el cas del Lluís Font Munté, això no pot ser més cert, el Lluís, la seva vida i la seva obra caminen junts sempre, no són possibles l’un sense l’altre, no en va ha nascut i treballat aixoplugat a l’entorn del rocam roig de l’ermita Roca, aquella roca foradada, roja, clivellada, batuda per l’aigua de totes les pluges, font generadora d’atractives vibracions, cromàtiques gammes de colors, aiguades vibràtils, elegants poètiques, que ens transporta per l’onírica dels somnis harmoniosos.

Lluís Álvarez Roman

Desembre de 2012